ユウジの世界

A la majoria de la gent ens costa de creure que estem en canvi constant. Creixem i fem tímids progressos, per bé o per mal. Fa gràcia, però, que siguem precisament nosaltres mateixos (i aquells amb els que convivim cada dia) els darrers a adonar-nos-en.
Resulta que el dissabte passat vaig quedar amb dos amics. Són amics de llarga durada ja, però que tot i que el temps i les circumstàncies ens va anar allunyant, de tant en tant ens trobem. No feia gaire que ens havíem vist, però el fet que els altres no hi haguessin pogut anar li va donar a aquesta trobada un aire més personal. Crec que quant més gent, més gran el risc de que les converses tendeixin a la superficialitat; no aprofundim, potser perquè ens trobem menys a gust per a parlar de nosaltres. Vaig marxar a casa amb un dubte: és que estic millor que no pas abans?
Així de cop no ho sabria pas dir. En plan conformisme, jo diria que sí: tot i que la vida no em vagi la mar de bé, ja no em deprimeixo cada dia. He trobat el meu, que són les llengües, i això és prou per omplir-me la buidor que si fa no fa tots portem a dins i donar-me l’empenta per tirar endavant. No sóc pas feliç, però qui ho és? D’una altra banda, estic menys ambiciós, més peus a terra, somio menys, i això en certa mesura no es pot pas dir que estigui tan bé.

Calvin and Hobbes (Bill Watterson), February 09, 2009 (Source: GoComics

Si hi ha una cosa que podem dir dels éssers humans, és que tots dubtem. Fins i tot quan sentim que n’estem completament segurs, ben al fons sempre ens queda un petit racó d’inseguretat, que creix encara més un cop hem pres una decisió.

Durant tots aquests anys, ja he perdut el compte de quants cops m’he demanat si he triat bé o no la carrera. Fent 3r., estava seguríssim de que la informàtica no m’agradava. Ara dos anys més tard, que pràcticament només em queden assignatures de mates, començo a veure que tot i que no m’agradés tot el que m’hauria d’agradar, d’aquí a dir que no m’agrada gens ja és passar-me una mica. Crec que és normal, una carrera cansa i les il·lusions s’esfumen en un girar d’ulls. Més val passar de pensar si això o allò altre…

Bé, i quan l’acabi, què? És clar, més inseguretat! Inseguretat sobre el món laboral, de si me’n sortiré a la feina, de si sabré adaptar-me… Però anem a pams!

Aquesta ha estat la primera setmana del semestre. Ara faig 5è. La majoria dels companys ja han marxat a fer pràctiques, i només ens hi vam quedar quatre gats als que encara ens toca fer alguna assignatura. Total, com que no estic matriculat en gaires crèdits, per fi tinc una miqueta més temps per mi, per a fer el que em roti, com ara aprendre taiwanès. Déu n’hi do, això sí que és vida! És quasi com si m’haguessin alliberat de la presó després de molts d’anys i hagués tornat a gaudir de la vida!

I ahir, ens vam reunir alguns companys per fer un churrasco. Se’m treu els ànims perquè és com si fossin a punts diferents de la vida, però alhora és sempre bo tornar a veure les cares de sempre, feliços per la feina i pels calers. (Ja sé que és com comença, a veure què en diran d’aquí uns mesos!)

Com ja deia la Llei de Murphy: «Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.»

Qui em conegui mínimament sap que estic sempre fent plans. Ës així fins que em trobi amb alguna cosa que m’impedeix de fer-los tirar endavant. Já sé de sobres que les coses s’han d’anar plantejant a poc a poc, però mai no n’aprenc cap lliçó, i dintre de no-res allà sóc jo fent plans una altra vegada.

Ja, comencem malament l’any, però em conec… Ja se’m passarà, i llavors quan me n’adoni, ja tornaré a estar fent plans. Sóc un animal, què hi farem?

Odio la resta de vacances d’estiu entre la fi de les festes i la «rentrée». Per mi, és una època fotudíssima, perquè encara som vacances i m’arrossega la mateixa inèrcia que em pot al cap de l’any. Bé, deu ser culpa de l’estiu… En fi, la cosa és que encara no tenia una llista definitiva de propòsits per enguany. Ja sé que tot això de l’any nou és merament simbòlic i psicològic, però de debò que funciona! Trobo que és un moment interessant per a aturar-se a reflexionar, fer balanç, i replantejar coses. Després de donar-hi moltes voltes, vet aquí una llisteta no gaire extensa, però ambiciosa:

- Presentar-me al Nouken N1, al Celga 1 i al nivell D
- Aprendre una miqueta d’akita-ben, de pangasinà i de hokkien taiwanès
- Anar al gimnàs
- Provar de trobar més temps per a la lectura
- Acabar la puta carrera
- Recuperar el blog

Au, aviam quants d’aquests arribaré a complir

Peanuts; December 31 1956