ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Marxo cap a Pasagarda

Vou-me embora pra Pasárgada
Vou-me embora pra Pasárgada
Aqui eu não sou feliz
Lá a existência é uma aventura
De tal modo inconseqüente
Que Joana a Louca de Espanha
Rainha e falsa demente
Vem a ser contraparente
Da nora que nunca tive
Marxo cap a Pasargada
Marxo cap a Pasargada
Aquí no sóc feliç
Allà l’existència és una aventura
De tal manera inconseqüent
Que la Joana la Boja d’Espanya
Reina i falsa dement
Ve a ser família distant
De la nora que no he tingut mai
E como farei ginástica
Andarei de bicicleta
Montarei em burro brabo
Subirei no pau-de-sebo
Tomarei banhos de mar!
E quando estiver cansado
Deito na beira do rio
Mando chamar a mãe-d’água
Pra me contar as histórias
Que no tempo de eu menino
Rosa vinha me contar
Vou-me embora pra Pasárgada
I com que faré gimnàstica
Andaré en bici
Muntaré en ruc “fiero”
Pujaré la cucanya
Em prendré un bany de mar!
I quan me’n cansi
M’ajec a la vora del riu
Faig venir la dona d’aigua
Perquè m’expliqui les històries
Que de vailet
La Rosa em venia a explicar
Marxo cap a Pasargada
Em Pasárgada tem tudo
É outra civilização
Tem um processo seguro
De impedir a concepção
Tem telefone automático
Tem alcalóide à vontade
Tem prostitutas bonitas
Para a gente namorar
A Pasargada n’hi ha de tot
És una altra civilització
Hi ha un mètode segur
D’impedir la concepció
N’hi ha, de telèfon automàtic
N’hi ha, d’alcaloide tant com en vulgui
N’hi ha, de prostitutes maques
Per fer festa
E quando eu estiver mais triste
Mas triste de não ter jeito
Quando de noite me der
Vontade de me matar
- Lá sou amigo do rei -
Terei a mulher que eu quero
Na cama que escolherei
Vou-me embora pra Pasárgada.
I quan em posi més trist
Però trist de debò
Quan de nits m’entrin
Ganes de matar-me
- Allà sóc amic del rei -
Hi tindré la dona que vulgui
Al llit que trïi
Marxo cap a Pasagarda.

(Extret de BANDEIRA, Manoel, Vou-me embora pra Pasárgada, Bandeira a Vida Inteira, pp. 90, Ed. Alumbramento, Rio de Janeiro, 1986. La traducció és personal.)

Aquesta poesia, la vaig llegir per primera vegada fa molts anys, quan estudiava per la sele. Aleshores, no em deia res, però sento que explica una miqueta el moment que visc ara. Me la va fer recordar un amic del temps de la uni que ara viu a Londres, mentre li explicava les meves cabòries fa unes setmanes. És que avui fa exactament 3 mesos des que vaig marxar cap al Japó. Un altre cop, sí, però a diferència d’abans, sense data per tornar i ara pel meu compte, no pas com a becari.

Els vuit mesos que vaig passat al Brasil van ser d’allò més dolents. Vaig patir una mena de síndrome d’Erasmus: no em podia treure Sapporo del cap i em sentia incapaç de tornar a adaptar-me. Vaig anar a Montpeller a fer les proves de la carrera i en vaig tornar pitjor encara. Vaig perdre un amic de manera tràgica. No tenia forces per buscar feina i passar per tot el fatigós procés d’entrevistes i tests i tornar a treballar amb alguna cosa que no m’agrada. Vaig sentir, doncs, que era un bon moment per deixar d’aparcar els meus plans i fer allò que de debò tenia ganes de fer.

Aixins, vaig començar a buscar sobre màsters, beques i aquestes coses, i vet aquí la primera decepció: la meva GPA era massa baixa per poder entrar a la uni que volia. No gaire després, vaig trobar a França uns programes de màster interessantíssims en PLN - no pas al departament d’informàtica, sinó al de filologia -, però vet aquí la segona decepció: cap d’ells no em volia acceptar perquè no tinc formació en filologia. Els hi vaig explicar que tot i que encara no en tinc, si acabo la carrera de filologia occitana al 2018, sí que en tindré. Però igual em varen rebutjar.

Quan ja no sabia per on sortir, em va arribar una oferta de treball a Sapporo, però per cobrar poc. Sense donar-hi gaires voltes, vaig dir que sí. Dies després, descobreixo a la UNED un màster si fa no fa alineat amb els meus interessos, a la Facultat de Filologia, i a sobre, que deia que acceptava informàtics. No vaig dubtar gaire i m’hi vaig inscriure de seguida.

Després d’aquestes decisions una mica impulsives, però, van passar alguns mesos en blanc: no tenia notícies ni de l’empresa ni de la UNED, i seguia cals pares sense fotre res. A penes sortia de casa. No fos perquè seguia amb la carrera d’occità, ja se’m podria considerar un ni-ni.

Cap a la fi de setembre, m’arriba un correu de la UNED dient que m’acceptaven. Jo flipant, però començava aleshores una vertadera odissea burocràtica, el que incloïa anar al padró de la ciutat on vaig fer la carrera per reconèixer un parell de firmes a l’expedient acadèmic, creuar mitja ciutat per anar a un altre patró a reconèixer un segell al meu diploma, a un tercer per legalitzar els dos documents a Espanya i autenticar fotocòpies, al consulat d’Espanya per compulsar-les… A més de molts calers gastats, un cansament físic i mental que Déu n’hi do. Però per sort, tot va anar bé.

Al començament de novembre, m’arriba del Japó el certificat d’elegibilitat per demanar el visat. I jo creient que per algun miracle de Jehovà passaria alguna cosa durant el procés i que a la fi podria estar tranquil cals pares estudiant sense treballar. Però ja no hi havia marxa enrere. Em compro els bitllets per la ruta més barata: Àfrica.

Un mes més tard, au!, ja sóc aquí. I comencen els problemes: com que em deien que cobrava el 20, no vaig portar gaires diners, però ara resultava que el que treballés al desembre només cobraria el 20 de gener, el que treballés al gener el 20 de febrer, i així successivament. O sigui, sí que cobro el 20, però el 20 del mes següent. Què fer per arribar a fi de mes?

Encara sort que el dia següent d’arribar, vaig quedar amb en F. i em va deixar pasta, em va dir que pagués quan pogués, i que si mai en necessitava més, que l’hi digués. Per telèfon, els pares em van prohibir de tocar el compte del Brasil, així que tampoc no els hi vaig explicar la meva situació miserable i vaig haver de tornar a demanar calers al F. El meu cap també em va deixar diners per pagar el lloguer del primer mes. O sigui, a estalviar tan com es pugui. És així com porto 3 mesos menjat gairebé cada dia arròs, ous i pollastre amb curi i encara no he posat internet a casa!

La feina és fatigosa. No perquè sigui dolentota del tot, sinó perquè vull fer recerca i no pas fer de programador. Compaginar una carrera, un màster i una feina a temps complet és un vertader suïcidi, però ja sé que m’ho he buscat jo. Si hi ha una lliçó que trec de tot això, és que les coses les cal decidir amb calma. La segona és que, malgrat la tecnologia actual, la distància encara ens fa patir. Coincidència o no, dos dies d’arribar a Sapporo, la iaia es va morir. I és que quan ets tan lluny, hi ha ben poc que puguis fer.

Feliçment, he sobreviscut al primer semestre del màster - en part, gràcies a l’ajuda d’en R. -, però tinc la carrera completament deixada. Se’m fa difícil trobar temps per fer exercici, pel lleure i per la vida social, però per tal de no tornar-me boig, de tant en tant deixo de fer una de les meves obligacions per fer algunes d’aquestes coses. Total, que ho faig tot a mitges!

La veritat, ara no em fa gens de gràcia, però estic segur que un dia me’n riuré de tot això…

Tot i el silenci d’aquests mesos, he seguit escrivint a un quadern. Potser sigui el cas de passar-ho a net quan tingui temps…

La taja distindustrio

Mi estis ankoraŭ infano kiam mi unuafoje vidis skribaĵon en la taja. Tiam mi nur sciis ke Tajlando troviĝis en Azio, la kontinento kie troviĝis ankaŭ Japanio, la lando de miaj geavoj. Sed pro ke mi kreskis meze daŭra okcidenta influo, Azio estis por mi tro dista -ne nur geografie sed ankaŭ kulture.

Mi nur ekinteresiĝis pri Azio en la fino de mezlernejo kaj ĉefe dum altlernejo. Unue, pri la japana, sed poste, laŭvice, ankaŭ pri la korea, la ĉina, la tagaloga kaj la malaja/indoneza. Iom poste la cunamo en 2004, mi amikiĝis kun tajo, kiu ankaŭ estis fano de “Daa! Daa! Daa!”. De tiam, mi ekinteresiĝis pri la taja lingvo kaj populara kulturo kaj ekaŭskultis tajan muzikon.

Por mi, tajoj estas iom mistera. Kiam mi parolas kun ili angle, mi sentas ian nekompletecon, kiun mi tute ne scias kiel vortesprimi. Eble estas io, kion mi neniam kapablos kompreni sen lerni ilian lingvon kaj kulturon. Nu, eble tute ne menciinda, sed tajoj ankaŭ fizike allogas min.

Tajlando estas tutamonde konata pro ĝiaj hororaj filmoj. Malgraŭ tio, ke la popolo estas plejparte budisto, en la taja kulturo ankaŭ ne mankas referencoj al spiritoj, restaĵoj de iliaj pasintaj tradiciaj animistkredoj. Honeste, al mi ne tro plaĉas hororaj filmoj ĉar fine, anstataŭ ol timigi, ili ĉiam estas ridinde nekredeblaj, do mi preferas pli realismajn historiojn.

Tajlando estas ankaŭ tre fama pro ĝia toleremo por samseksemeco. Verdire, leĝe ili tre malfruas, sed, eĉ se en la taja societo malestimo kontraŭ gejoj (kaj ankoraŭ pli kontraŭ transseksuloj) ankoraŭ ekzistas , kompare al aliaj landoj ili senkomplekse parolas pri ĝi. Ne mirinde, televide abundas serioj kun gejaj aŭ transseksa roluloj, eĉ en junulserioj, ne ĉiam portretigitaj stereotipe: ne malofte ili estas ĉefroluloj, ili studas, laboras, enamiĝas kaj vivas kiel iu ajn.

Pro ke mi neniam sufiĉe lernis la tajan, por ĝui tajajn filmojn kaj dramseriojn, mi tute dependas je anglaj subtekstoj. Antaŭe, la nuraj haveblaj subtekstitaj filmoj estis tiuj aperigitaj en Ĉinio, kaj serioj/televidromanoj estis tute ne haveblaj. Tio nun ekŝanĝas nun, pro ke DVD-oj aperigitaj en Tajlando foje venas kun anglaj subtekstoj, estas multe da fansubtekstoj kaj grandaj televidkanaloj lastatempe ankaŭ subtekstigas kelkajn el siaj plej famaj serioj angle.

Jen reklamaĵo de la taja filmo “La juna miliardulo”:

Jen reklamaĵo de la plej fama taja junula televidromano “Hormones THE SERIES”:

Kaj jen reklamaĵo de junula televidromano “SOTUS THE SERIES”, bazita de GLAT-a novelo:

En Tajlando ŝajne tre popularas inter la junuloj radioprogramoj por demandi konsilojn, ĉefe amajn. Simile, estas programo nomita “รักจริงปิ๊งเก้อ” (veramo aŭ vanamo). Homoj vokas por dividi siajn nesolvitajn amproblemojn, kaj fine, la programo vokas al la alia persono por demandi ĉu li/ŝi akceptos lin/ŝin aŭ ne. Elektitaj historioj iĝas televidromanoj.

Ne longe antaŭe, mi malkovris tajan lerttelefonan aplikaĵon nome “TalkTalk” pere de kiu homoj povas babili kun famaj radiistoj kaj kundividi amhistoriojn. Poste, elektitaj historioj iĝas televidromano.

Samĝenre, estas ankaŭ “Club Friday The Series”. La televidromano estas bazitaj je elektitaj historioj kundividitaj en la samnoma radioprogramo:

Finfine, estas “Wifi Society”, kies televidromanoj devenas el afiŝoj de interretaj forumoj.

Eĉ se enhave ne ĉio estas interese, oni ĉiam povas lerni ion novan pri ilia kulturo.

Ripped shoes

All my shoes, without exceptions, get torn up exactly in the same place after 3 or 4 months of usage: the left heel lining. The right shoe, nevertheless, always looks like new.

Not sure if I do something funny with my left foot when I walk or run, but I think it’s such a waste to have to throw away my sneakers when they’re otherwise still great.

Next time perhaps I should try something like this? ;)

Torn up heel lining(Pic from: Instructables)

Somnis incomplerts

La nit passada, li explicava a un amic, en L., sobre el somni incomplert de la meva adolescència: estudiar a una escola japonesa.

A la ESO, recordo com cada dia desitjava fer-me gran d’una puta vegada. Anava al col·le cada dia tot esperant que sonés el timbre del fi de les classes. Si no fos internet, segurament m’hagués mort d’avorriment.

Aleshores, una de les meves aficions era sens dubte el manga i l’anime. Resulta que al Japó, una societat molt jerarquitzada i que respecta els més grans, la gent valoritza cada fase de la vida. No sé ben bé dir quan tot va començar, però crec que a causa d’aquesta influència, al llarg del temps vaig començar a alimentar esperances de que quan anés al batx, les coses m’anirien més bé.

Al batx, però, les coses van seguir iguals. Va ser quan vaig caure que l’escola al Japó era molt diferent a la brasilera. Als 15, vaig començar a fer japonès, i a poc a poc a dins meu neixien, sense que me n’adonés, unes ganes boges d’estudiar al Japó. Volia vestir un d’aquells uniformes tan xulos, formar part d’un club d’activitats i tenir el cap ocupat entre entrenaments i campionats, organitzar un festival cultural amb els companys de classe, donar xocolates al dia de Sant Valentí i rebre’n al White Day i unes quantes coses més…

Els pares, però, hi van ser contra: em deien que era una pèrdua de temps i que més valia fer un intercanvi quan fos a la uni. Sabia que havia de concentrar-me a la sele, però la veritat era que tant em feien els estudis, ja que no tenia ni idea de quina carrera triar. Vaig acabar el batx, vaig fallar dos cops les proves d’accés, i després de fer el rônin durant dos anys, per fi vaig aconseguir entrar a la uni que volia. No sé quants d’anys em va trigar fins assimilar que aquell era un somni impossible, però vaig arrossegar aquest sentiment fins a la uni.

No va ser fins als 26 anys, més de 10 anys més tard, que vaig poder trepitjar un institut japonès durant un festival cultural. És clar, no va ser pas el mateix que participar-hi com a estudiant, però sento que em vaig reconciliar una miqueta amb el meu jo del passat.

No dic que als nens se’ls ha de permetre tots els capricis, però molt de les diferències que tinc amb els pares es deuen a que tot ho veuen des d’una perspectiva utilitarista, i jo m’estimo més veure-ho des de la perspectiva de les experiències o del que se’n pugui extreure, però això potser és tema per un altre post

¿Sueños o pesadillas?

Hay sueños que resultan ser pesadillas. En dichos casos, despertarse y darse cuenta de que nada era real es un verdadero alivio.

Otros, de por si son buenos, pero el despertar de ellos es lo que los convierte en pesadillas. Nos juegan malas pasadas y reviven recuerdos del rinconcito del olvido que quisiéramos que se quedaran ahí dormidos por siempre.

Entre los amigos, siempre he sido el que se acordaba de cosas que nadie más podía recordar. De toda la vida lo he tomado más bien como una calidad, pero hoy día me doy cuenta de que me cuesta mucho más pasar página y asimilar cosas.

Hay dolores que no queremos llevar dentro toda la vida. Pues qué remedio que darle tiempo al tiempo…