ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Velles passions

Encara record quan vaig sentir per primer pic s’accent mallorquí. Si llavonses es català era sa nina des meus ulls, aquella nova descoberta era un nou enamorament. Idò ja sabeu: en qualsevol relació, cal renovar constantment s’amor per tal de no caure en s’avorriment. Ses sèries d’IB3, Antònia Font, ses cintes de ses «Rondaies Mallorquines» i ses novel·les de na Mª Antònia Oliver són només qualcunes de ses coses que varen passar a formar part de sa meua vida.

No gaire després, me va caure a ses mans un deliciós recull de rondalles eivissenques del que en vaig assaborir cada mot. A més des trets típicament balears, s’hi feia sentir una lleugera influència valenciana. Vaig anar a cercar s’ «Aproximació al dialecte eivissenc» d’en Veny i va ser un amor a primera vista: vaig decidir tot d’una d’aprendre s’eivissenc! En intentar de confirmar ses dades d’en Veny amb gent d’Eivissa, però, vaig descobrir que en 50 anys molts dels trets que feien de s’eivissenc únic havien reculat entre es jovent. Vaig acabar abandonant s’idea de passar-me a un accent de ses illes i seguint xerrant amb s’accent de tota la vida.

Anys més tard, ara fa uns 5 mesos, quan feia pràctiques al Japó, vaig quedar a Tòquio amb so meu primer amic català. Mos vàrem conéixer a l’IRC fa quasi 15 anys. Ja havíem xerrat qualque vegada per Skype, però d’això ja vam uns quants anys, i sa primera cosa que me va comentar en sentir-me és que es meu accent tenia qualque cosa de balear. Llavonses feia temps que no tenia contacte amb sa llengua i vaig pensar que estaria beníssim tornar a estudiar català i aprendre a xerrar mallorquí com cal d’una puta vegada.

Potser vos paregui un doi açò de voler aprendre un dialecte que no l’entén ni Déu. Podeu pensar!, però la veritat, som una mica antinormista quan es tema són ses llengües. De moment només puc xerrar en aquest batibull de català normatiu i salat, però no pas pena, que amb so temps ja m’arribarà (o açò esper)… Mai no és tard per tornar a començar, no és ver?