ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Violència

Aleshores, encara no havia pas acabat la carrera i vivia a São Carlos. Era un dissabte qualsevol i estava molt content perquè acabava de mudar-me de pis. Noctàmbul com jo sol, em vaig quedar dormit i se’m va oblidar del tot el fatigós dinar que tenia amb la família. Em va venir a buscar un tiet que feia anys que no ens veien. Em va renyar, però no li vaig fer gaire cas. De tot això no me’n queden més que records molt borrosos, però sí que recordo que quan en vaig poder sortir ja feia fosca. Mentre feia cap a la parada d’autobús, em van intentar d’atracar, però vaig córrer cames ajudeu-me i no se’n van sortir.

Ja a la parada, devíem ser uns 5 o 6 esperant l’autobús, quan se’ns va apropar una furgoneta. En van baixar una dona i dos homes. Un d’ells tenia a les mans un ganivet i l’altre, una pistola. Ens varen amenaçar mentre anaven recollint les carteres de cadascú de nosaltres. Ens varen fer entrar a la furgoneta i quan me’n vaig adonar, érem ja dins d’una saleta amb caixers automàtics. Semblava un banc, què sé jo, però hi havia taules i cadires. Els tres van fer rendir els empleats del banc, ens van dir de seure a les taules i ens van donar paper i bolígraf. Ens van demanar que hi escriguéssim les nostres dades i la contrasenya del banc. Una empleada del banc que seia a la meva taula em va dir fluixet a cau d’orella:

- Inventa’t alguna cosa, nano, però en cap cas no revelis la teva contrasenya!

La vaig mirar una mica espantat i li vaig preguntar:

- Ui, però no s’enfadaran quan se n’adonin?

Però no em va contestar i va seguir escrivint. Mantenia la calma sense deixar-se emportar per la situació: es notava que tenia molta experiència, com si tot allò formés part de la seva rutina. Vaig dubtar una miqueta, però vaig acabar fent tal com em va aconsellar. Al cap d’uns minuts, la dona va passar recollint els fulls.

Per la nostra sorpresa, els nostres segrestadors no van pas provar-ho als caixers automàtics que hi havia a la saleta. Des d’una finestreta lateral que donava cap un passadís, vam veure com pujaven a la furgoneta una altra vegada i se n’anaven, però hi van deixar els guardes del banc vigilant-nos-hi. Segons sembla, n’eren còmplices.

La gent intentava de tranquil·litzar-se, però estava clar que com més avançava l’hora, més tothom s’impacientava. Al cap d’una estona, va tornar la furgoneta. Al seu davant, hi va aparcar també una altra furgoneta, però en sentit contrari, l’una contra l’altra. D’on va sortir l’altra furgoneta? Qui eren els altres? Per què les van aparcar així? Estarien furiosos perquè els hi haguéssim donat dades falses? I què en farien, de nosaltres? La por va apoderar-se de la saleta. Una noia es va posar a plorar mentre cridava atemorida: «Ai no, que ens mataran!! Ens mataran!!».

No vaig saber mai la fi de la història. Em vaig desvetllar espantat i amb el cor bategant a mil per hora, una mica perdut, i l’únic que se’m va acudir va ser apuntar el que acabava de somiar perquè no se m’oblidés…