ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Rinitis

De tota la vida, la rinitis va ser per mi la raó de moltes nits mal dormides. A l’ESO, la meva vida va canviar completament quan vaig descobrir els descongestius. Si per una banda llegir-ne el prospecte fotia una por que Déu n’hi do, una goteta a cada nariu era la clau per dormir tranquil. L’única treva que tenia era quan anava de vacances cals tiets o ca la iaia al pobre de ma mare, suposo perquè allà l’aire és més pur. És el que té viure a una megalòpoli!

Ja a la uni, me’n vaig anar a viure a un poble i em vaig poder alliberar de l’addicció dels maleïts descongestius. Per aquelles èpoques, vaig tenir moltes sinusitis (i també alguna otitis) i vaig descobrir que tenia una desviació de l’envàs brutal. Segons em van dir els metges, això podria ser la causa dels episodis recorrents de nas tapat de la meva infantesa, a més de fer que tingui sinusitis amb més freqüència, així que més valia operar-me. El postoperatori, però, no em va animar gens, i com que ja no se’m tapava el nas tan sovint, vaig decidir de no fer-ho.

Llavors, vaig acabar la carrera i tornar a viure amb els pares. Si al començament se’m tapava el nas gairebé cada dia, al cap d’uns mesos sembla que el meu cos s’hi va adaptar i ja no sentia la necessitat de tornar a fer servir els descongestius. N’estava lliure per sempre? És clar que no!

Ara fa 5 mesos des que vaig tornar del Japó i sembla que no hi ha manera que el meu cos torni a adaptar-s’hi. I és que cada cop que tinc el nas tapat, se li acompanya una sinusitis per mocar-me massa. La d’ahir va ser tan violenta que em vaig passar tot el dia ajegut sense ganes de fer res.

No sé pas si és cosa de l’edat, però si seguim així, no em quedarà més remei que tornar als descongestius. O potser operar-me, si és que trobo una miqueta de coratge.