ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Somnis incomplerts

La nit passada, li explicava a un amic, en L., sobre el somni incomplert de la meva adolescència: estudiar a una escola japonesa.

A la ESO, recordo com cada dia desitjava fer-me gran d’una puta vegada. Anava al col·le cada dia tot esperant que sonés el timbre del fi de les classes. Si no fos internet, segurament m’hagués mort d’avorriment.

Aleshores, una de les meves aficions era sens dubte el manga i l’anime. Resulta que al Japó, una societat molt jerarquitzada i que respecta els més grans, la gent valoritza cada fase de la vida. No sé ben bé dir quan tot va començar, però crec que a causa d’aquesta influència, al llarg del temps vaig començar a alimentar esperances de que quan anés al batx, les coses m’anirien més bé.

Al batx, però, les coses van seguir iguals. Va ser quan vaig caure que l’escola al Japó era molt diferent a la brasilera. Als 15, vaig començar a fer japonès, i a poc a poc a dins meu neixien, sense que me n’adonés, unes ganes boges d’estudiar al Japó. Volia vestir un d’aquells uniformes tan xulos, formar part d’un club d’activitats i tenir el cap ocupat entre entrenaments i campionats, organitzar un festival cultural amb els companys de classe, donar xocolates al dia de Sant Valentí i rebre’n al White Day i unes quantes coses més…

Els pares, però, hi van ser contra: em deien que era una pèrdua de temps i que més valia fer un intercanvi quan fos a la uni. Sabia que havia de concentrar-me a la sele, però la veritat era que tant em feien els estudis, ja que no tenia ni idea de quina carrera triar. Vaig acabar el batx, vaig fallar dos cops les proves d’accés, i després de fer el rônin durant dos anys, per fi vaig aconseguir entrar a la uni que volia. No sé quants d’anys em va trigar fins assimilar que aquell era un somni impossible, però vaig arrossegar aquest sentiment fins a la uni.

No va ser fins als 26 anys, més de 10 anys més tard, que vaig poder trepitjar un institut japonès durant un festival cultural. És clar, no va ser pas el mateix que participar-hi com a estudiant, però sento que em vaig reconciliar una miqueta amb el meu jo del passat.

No dic que als nens se’ls ha de permetre tots els capricis, però molt de les diferències que tinc amb els pares es deuen a que tot ho veuen des d’una perspectiva utilitarista, i jo m’estimo més veure-ho des de la perspectiva de les experiències o del que se’n pugui extreure, però això potser és tema per un altre post