ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Diada 2016

Doncs res, el missatge del poble català és clar, els que semblen no entendre’l són els politiquers. Una miqueta més de responsabilitat i voluntat política, i no els falleu, sisplau!

Interlingua

Io ha discoperite interlingua in 2006, quando io ha comenciate a leger super le linguas artificial, ma usque a hodie, io non lo habeva apprendite pro multe causas que non vale le pena discuter hic. Malgrado que io es esperantista desde qualque annos, io jammais ha credite al linguas auxiliar como le solution al problemas de communication inter le homines.

Recentemente, io ha decidite de apprender interslave proque io voleva communicar me con le slavos e anque comprender lor linguas, ma sin deber selectionar solmente un lingua. Pro isto, io ha comenciate a interessar me al linguas zonal.

Interlingua hodie interessa me non como un lingua auxiliar, ma como lingua panromanic, mesmo si illo non ha essite create pro iste objectivo. Proque le parlatores de linguas romanic pote comprender lo sin studios previe e illo es ben projectate, il pare a me que interlingua pote esser un bon instrumento pro le communication a senso unic con le parlatores de linguas romanic.

Rinitis

De tota la vida, la rinitis va ser per mi la raó de moltes nits mal dormides. A l’ESO, la meva vida va canviar completament quan vaig descobrir els descongestius. Si per una banda llegir-ne el prospecte fotia una por que Déu n’hi do, una goteta a cada nariu era la clau per dormir tranquil. L’única treva que tenia era quan anava de vacances cals tiets o ca la iaia al pobre de ma mare, suposo perquè allà l’aire és més pur. És el que té viure a una megalòpoli!

Ja a la uni, me’n vaig anar a viure a un poble i em vaig poder alliberar de l’addicció dels maleïts descongestius. Per aquelles èpoques, vaig tenir moltes sinusitis (i també alguna otitis) i vaig descobrir que tenia una desviació de l’envàs brutal. Segons em van dir els metges, això podria ser la causa dels episodis recorrents de nas tapat de la meva infantesa, a més de fer que tingui sinusitis amb més freqüència, així que més valia operar-me. El postoperatori, però, no em va animar gens, i com que ja no se’m tapava el nas tan sovint, vaig decidir de no fer-ho.

Llavors, vaig acabar la carrera i tornar a viure amb els pares. Si al començament se’m tapava el nas gairebé cada dia, al cap d’uns mesos sembla que el meu cos s’hi va adaptar i ja no sentia la necessitat de tornar a fer servir els descongestius. N’estava lliure per sempre? És clar que no!

Ara fa 5 mesos des que vaig tornar del Japó i sembla que no hi ha manera que el meu cos torni a adaptar-s’hi. I és que cada cop que tinc el nas tapat, se li acompanya una sinusitis per mocar-me massa. La d’ahir va ser tan violenta que em vaig passar tot el dia ajegut sense ganes de fer res.

No sé pas si és cosa de l’edat, però si seguim així, no em quedarà més remei que tornar als descongestius. O potser operar-me, si és que trobo una miqueta de coratge.

Aul sem jamai prèsts

Aièr, a siuc anat ‘bo la mamma en cò de ma cosina a veire sa pechita, naissua la setmana passaa. Ma cosina ilh l-a masque 18 ans e, en efèct, la sua ilh l-es estaa una portaa indesiraa. Le paire aul n’a pas volgut saupeire ren e ma cosina ilh l-a pas volgut demandar le reconeissement de paternitat.

Mesme se qualque còp a penso qu’ilh l-èra encar tròp jova per augueire un eifant, aul sem jamai prèsts per qualsie chausa de novèla. Beh, a sabo que quel-eichí aul es franc mai complicat qu’un baron de chausas que las capiton dins nòstra vita, mas aul aurem tejorn paur a ce que coneissem pas e alora la venta que nos adaptem…

A laisso mon sostenh a totas las bravas maires soletas qu’ilh luton chasque jorn per ganhar le respècte de la gent.

No wait, I'm not ready

Violència

Aleshores, encara no havia pas acabat la carrera i vivia a São Carlos. Era un dissabte qualsevol i estava molt content perquè acabava de mudar-me de pis. Noctàmbul com jo sol, em vaig quedar dormit i se’m va oblidar del tot el fatigós dinar que tenia amb la família. Em va venir a buscar un tiet que feia anys que no ens veien. Em va renyar, però no li vaig fer gaire cas. De tot això no me’n queden més que records molt borrosos, però sí que recordo que quan en vaig poder sortir ja feia fosca. Mentre feia cap a la parada d’autobús, em van intentar d’atracar, però vaig córrer cames ajudeu-me i no se’n van sortir.

Ja a la parada, devíem ser uns 5 o 6 esperant l’autobús, quan se’ns va apropar una furgoneta. En van baixar una dona i dos homes. Un d’ells tenia a les mans un ganivet i l’altre, una pistola. Ens varen amenaçar mentre anaven recollint les carteres de cadascú de nosaltres. Ens varen fer entrar a la furgoneta i quan me’n vaig adonar, érem ja dins d’una saleta amb caixers automàtics. Semblava un banc, què sé jo, però hi havia taules i cadires. Els tres van fer rendir els empleats del banc, ens van dir de seure a les taules i ens van donar paper i bolígraf. Ens van demanar que hi escriguéssim les nostres dades i la contrasenya del banc. Una empleada del banc que seia a la meva taula em va dir fluixet a cau d’orella:

- Inventa’t alguna cosa, nano, però en cap cas no revelis la teva contrasenya!

La vaig mirar una mica espantat i li vaig preguntar:

- Ui, però no s’enfadaran quan se n’adonin?

Però no em va contestar i va seguir escrivint. Mantenia la calma sense deixar-se emportar per la situació: es notava que tenia molta experiència, com si tot allò formés part de la seva rutina. Vaig dubtar una miqueta, però vaig acabar fent tal com em va aconsellar. Al cap d’uns minuts, la dona va passar recollint els fulls.

Per la nostra sorpresa, els nostres segrestadors no van pas provar-ho als caixers automàtics que hi havia a la saleta. Des d’una finestreta lateral que donava cap un passadís, vam veure com pujaven a la furgoneta una altra vegada i se n’anaven, però hi van deixar els guardes del banc vigilant-nos-hi. Segons sembla, n’eren còmplices.

La gent intentava de tranquil·litzar-se, però estava clar que com més avançava l’hora, més tothom s’impacientava. Al cap d’una estona, va tornar la furgoneta. Al seu davant, hi va aparcar també una altra furgoneta, però en sentit contrari, l’una contra l’altra. D’on va sortir l’altra furgoneta? Qui eren els altres? Per què les van aparcar així? Estarien furiosos perquè els hi haguéssim donat dades falses? I què en farien, de nosaltres? La por va apoderar-se de la saleta. Una noia es va posar a plorar mentre cridava atemorida: «Ai no, que ens mataran!! Ens mataran!!».

No vaig saber mai la fi de la història. Em vaig desvetllar espantat i amb el cor bategant a mil per hora, una mica perdut, i l’únic que se’m va acudir va ser apuntar el que acabava de somiar perquè no se m’oblidés…