ປະສາດຊາຍ
~castells de sorra~

Marxo cap a Pasagarda

Vou-me embora pra Pasárgada
Vou-me embora pra Pasárgada
Aqui eu não sou feliz
Lá a existência é uma aventura
De tal modo inconseqüente
Que Joana a Louca de Espanha
Rainha e falsa demente
Vem a ser contraparente
Da nora que nunca tive
Marxo cap a Pasargada
Marxo cap a Pasargada
Aquí no sóc feliç
Allà l’existència és una aventura
De tal manera inconseqüent
Que la Joana la Boja d’Espanya
Reina i falsa dement
Ve a ser família distant
De la nora que no he tingut mai
E como farei ginástica
Andarei de bicicleta
Montarei em burro brabo
Subirei no pau-de-sebo
Tomarei banhos de mar!
E quando estiver cansado
Deito na beira do rio
Mando chamar a mãe-d’água
Pra me contar as histórias
Que no tempo de eu menino
Rosa vinha me contar
Vou-me embora pra Pasárgada
I com que faré gimnàstica
Andaré en bici
Muntaré en ruc “fiero”
Pujaré la cucanya
Em prendré un bany de mar!
I quan me’n cansi
M’ajec a la vora del riu
Faig venir la dona d’aigua
Perquè m’expliqui les històries
Que de vailet
La Rosa em venia a explicar
Marxo cap a Pasargada
Em Pasárgada tem tudo
É outra civilização
Tem um processo seguro
De impedir a concepção
Tem telefone automático
Tem alcalóide à vontade
Tem prostitutas bonitas
Para a gente namorar
A Pasargada n’hi ha de tot
És una altra civilització
Hi ha un mètode segur
D’impedir la concepció
N’hi ha, de telèfon automàtic
N’hi ha, d’alcaloide tant com en vulgui
N’hi ha, de prostitutes maques
Per fer festa
E quando eu estiver mais triste
Mas triste de não ter jeito
Quando de noite me der
Vontade de me matar
- Lá sou amigo do rei -
Terei a mulher que eu quero
Na cama que escolherei
Vou-me embora pra Pasárgada.
I quan em posi més trist
Però trist de debò
Quan de nits m’entrin
Ganes de matar-me
- Allà sóc amic del rei -
Hi tindré la dona que vulgui
Al llit que trïi
Marxo cap a Pasagarda.

(Extret de BANDEIRA, Manoel, Vou-me embora pra Pasárgada, Bandeira a Vida Inteira, pp. 90, Ed. Alumbramento, Rio de Janeiro, 1986. La traducció és personal.)

Aquesta poesia, la vaig llegir per primera vegada fa molts anys, quan estudiava per la sele. Aleshores, no em deia res, però sento que explica una miqueta el moment que visc ara. Me la va fer recordar un amic del temps de la uni que ara viu a Londres, mentre li explicava les meves cabòries fa unes setmanes. És que avui fa exactament 3 mesos des que vaig marxar cap al Japó. Un altre cop, sí, però a diferència d’abans, sense data per tornar i ara pel meu compte, no pas com a becari.

Els vuit mesos que vaig passat al Brasil van ser d’allò més dolents. Vaig patir una mena de síndrome d’Erasmus: no em podia treure Sapporo del cap i em sentia incapaç de tornar a adaptar-me. Vaig anar a Montpeller a fer les proves de la carrera i en vaig tornar pitjor encara. Vaig perdre un amic de manera tràgica. No tenia forces per buscar feina i passar per tot el fatigós procés d’entrevistes i tests i tornar a treballar amb alguna cosa que no m’agrada. Vaig sentir, doncs, que era un bon moment per deixar d’aparcar els meus plans i fer allò que de debò tenia ganes de fer.

Aixins, vaig començar a buscar sobre màsters, beques i aquestes coses, i vet aquí la primera decepció: la meva GPA era massa baixa per poder entrar a la uni que volia. No gaire després, vaig trobar a França uns programes de màster interessantíssims en PLN - no pas al departament d’informàtica, sinó al de filologia -, però vet aquí la segona decepció: cap d’ells no em volia acceptar perquè no tinc formació en filologia. Els hi vaig explicar que tot i que encara no en tinc, si acabo la carrera de filologia occitana al 2018, sí que en tindré. Però igual em varen rebutjar.

Quan ja no sabia per on sortir, em va arribar una oferta de treball a Sapporo, però per cobrar poc. Sense donar-hi gaires voltes, vaig dir que sí. Dies després, descobreixo a la UNED un màster si fa no fa alineat amb els meus interessos, a la Facultat de Filologia, i a sobre, que deia que acceptava informàtics. No vaig dubtar gaire i m’hi vaig inscriure de seguida.

Després d’aquestes decisions una mica impulsives, però, van passar alguns mesos en blanc: no tenia notícies ni de l’empresa ni de la UNED, i seguia cals pares sense fotre res. A penes sortia de casa. No fos perquè seguia amb la carrera d’occità, ja se’m podria considerar un ni-ni.

Cap a la fi de setembre, m’arriba un correu de la UNED dient que m’acceptaven. Jo flipant, però començava aleshores una vertadera odissea burocràtica, el que incloïa anar al padró de la ciutat on vaig fer la carrera per reconèixer un parell de firmes a l’expedient acadèmic, creuar mitja ciutat per anar a un altre patró a reconèixer un segell al meu diploma, a un tercer per legalitzar els dos documents a Espanya i autenticar fotocòpies, al consulat d’Espanya per compulsar-les… A més de molts calers gastats, un cansament físic i mental que Déu n’hi do. Però per sort, tot va anar bé.

Al començament de novembre, m’arriba del Japó el certificat d’elegibilitat per demanar el visat. I jo creient que per algun miracle de Jehovà passaria alguna cosa durant el procés i que a la fi podria estar tranquil cals pares estudiant sense treballar. Però ja no hi havia marxa enrere. Em compro els bitllets per la ruta més barata: Àfrica.

Un mes més tard, au!, ja sóc aquí. I comencen els problemes: com que em deien que cobrava el 20, no vaig portar gaires diners, però ara resultava que el que treballés al desembre només cobraria el 20 de gener, el que treballés al gener el 20 de febrer, i així successivament. O sigui, sí que cobro el 20, però el 20 del mes següent. Què fer per arribar a fi de mes?

Encara sort que el dia següent d’arribar, vaig quedar amb en F. i em va deixar pasta, em va dir que pagués quan pogués, i que si mai en necessitava més, que l’hi digués. Per telèfon, els pares em van prohibir de tocar el compte del Brasil, així que tampoc no els hi vaig explicar la meva situació miserable i vaig haver de tornar a demanar calers al F. El meu cap també em va deixar diners per pagar el lloguer del primer mes. O sigui, a estalviar tan com es pugui. És així com porto 3 mesos menjat gairebé cada dia arròs, ous i pollastre amb curi i encara no he posat internet a casa!

La feina és fatigosa. No perquè sigui dolentota del tot, sinó perquè vull fer recerca i no pas fer de programador. Compaginar una carrera, un màster i una feina a temps complet és un vertader suïcidi, però ja sé que m’ho he buscat jo. Si hi ha una lliçó que trec de tot això, és que les coses les cal decidir amb calma. La segona és que, malgrat la tecnologia actual, la distància encara ens fa patir. Coincidència o no, dos dies d’arribar a Sapporo, la iaia es va morir. I és que quan ets tan lluny, hi ha ben poc que puguis fer.

Feliçment, he sobreviscut al primer semestre del màster - en part, gràcies a l’ajuda d’en R. -, però tinc la carrera completament deixada. Se’m fa difícil trobar temps per fer exercici, pel lleure i per la vida social, però per tal de no tornar-me boig, de tant en tant deixo de fer una de les meves obligacions per fer algunes d’aquestes coses. Total, que ho faig tot a mitges!

La veritat, ara no em fa gens de gràcia, però estic segur que un dia me’n riuré de tot això…

Tot i el silenci d’aquests mesos, he seguit escrivint a un quadern. Potser sigui el cas de passar-ho a net quan tingui temps…

Diada 2016

Doncs res, el missatge del poble català és clar, els que semblen no entendre’l són els politiquers. Una miqueta més de responsabilitat i voluntat política, i no els falleu, sisplau!

Rinitis

De tota la vida, la rinitis va ser per mi la raó de moltes nits mal dormides. A l’ESO, la meva vida va canviar completament quan vaig descobrir els descongestius. Si per una banda llegir-ne el prospecte fotia una por que Déu n’hi do, una goteta a cada nariu era la clau per dormir tranquil. L’única treva que tenia era quan anava de vacances cals tiets o ca la iaia al pobre de ma mare, suposo perquè allà l’aire és més pur. És el que té viure a una megalòpoli!

Ja a la uni, me’n vaig anar a viure a un poble i em vaig poder alliberar de l’addicció dels maleïts descongestius. Per aquelles èpoques, vaig tenir moltes sinusitis (i també alguna otitis) i vaig descobrir que tenia una desviació de l’envàs brutal. Segons em van dir els metges, això podria ser la causa dels episodis recorrents de nas tapat de la meva infantesa, a més de fer que tingui sinusitis amb més freqüència, així que més valia operar-me. El postoperatori, però, no em va animar gens, i com que ja no se’m tapava el nas tan sovint, vaig decidir de no fer-ho.

Llavors, vaig acabar la carrera i tornar a viure amb els pares. Si al començament se’m tapava el nas gairebé cada dia, al cap d’uns mesos sembla que el meu cos s’hi va adaptar i ja no sentia la necessitat de tornar a fer servir els descongestius. N’estava lliure per sempre? És clar que no!

Ara fa 5 mesos des que vaig tornar del Japó i sembla que no hi ha manera que el meu cos torni a adaptar-s’hi. I és que cada cop que tinc el nas tapat, se li acompanya una sinusitis per mocar-me massa. La d’ahir va ser tan violenta que em vaig passar tot el dia ajegut sense ganes de fer res.

No sé pas si és cosa de l’edat, però si seguim així, no em quedarà més remei que tornar als descongestius. O potser operar-me, si és que trobo una miqueta de coratge.

Aul sem jamai prèsts

Aièr, a siuc anat ‘bo la mamma en cò de ma cosina a veire sa pechita, naissua la setmana passaa. Ma cosina ilh l-a masque 18 ans e, en efèct, la sua ilh l-es estaa una portaa indesiraa. Le paire aul n’a pas volgut saupeire ren e ma cosina ilh l-a pas volgut demandar le reconeissement de paternitat.

Mesme se qualque còp a penso qu’ilh l-èra encar tròp jova per augueire un eifant, aul sem jamai prèsts per qualsie chausa de novèla. Beh, a sabo que quel-eichí aul es franc mai complicat qu’un baron de chausas que las capiton dins nòstra vita, mas aul aurem tejorn paur a ce que coneissem pas e alora la venta que nos adaptem…

A laisso mon sostenh a totas las bravas maires soletas qu’ilh luton chasque jorn per ganhar le respècte de la gent.

No wait, I'm not ready

Violència

Aleshores, encara no havia pas acabat la carrera i vivia a São Carlos. Era un dissabte qualsevol i estava molt content perquè acabava de mudar-me de pis. Noctàmbul com jo sol, em vaig quedar dormit i se’m va oblidar del tot el fatigós dinar que tenia amb la família. Em va venir a buscar un tiet que feia anys que no ens veien. Em va renyar, però no li vaig fer gaire cas. De tot això no me’n queden més que records molt borrosos, però sí que recordo que quan en vaig poder sortir ja feia fosca. Mentre feia cap a la parada d’autobús, em van intentar d’atracar, però vaig córrer cames ajudeu-me i no se’n van sortir.

Ja a la parada, devíem ser uns 5 o 6 esperant l’autobús, quan se’ns va apropar una furgoneta. En van baixar una dona i dos homes. Un d’ells tenia a les mans un ganivet i l’altre, una pistola. Ens varen amenaçar mentre anaven recollint les carteres de cadascú de nosaltres. Ens varen fer entrar a la furgoneta i quan me’n vaig adonar, érem ja dins d’una saleta amb caixers automàtics. Semblava un banc, què sé jo, però hi havia taules i cadires. Els tres van fer rendir els empleats del banc, ens van dir de seure a les taules i ens van donar paper i bolígraf. Ens van demanar que hi escriguéssim les nostres dades i la contrasenya del banc. Una empleada del banc que seia a la meva taula em va dir fluixet a cau d’orella:

- Inventa’t alguna cosa, nano, però en cap cas no revelis la teva contrasenya!

La vaig mirar una mica espantat i li vaig preguntar:

- Ui, però no s’enfadaran quan se n’adonin?

Però no em va contestar i va seguir escrivint. Mantenia la calma sense deixar-se emportar per la situació: es notava que tenia molta experiència, com si tot allò formés part de la seva rutina. Vaig dubtar una miqueta, però vaig acabar fent tal com em va aconsellar. Al cap d’uns minuts, la dona va passar recollint els fulls.

Per la nostra sorpresa, els nostres segrestadors no van pas provar-ho als caixers automàtics que hi havia a la saleta. Des d’una finestreta lateral que donava cap un passadís, vam veure com pujaven a la furgoneta una altra vegada i se n’anaven, però hi van deixar els guardes del banc vigilant-nos-hi. Segons sembla, n’eren còmplices.

La gent intentava de tranquil·litzar-se, però estava clar que com més avançava l’hora, més tothom s’impacientava. Al cap d’una estona, va tornar la furgoneta. Al seu davant, hi va aparcar també una altra furgoneta, però en sentit contrari, l’una contra l’altra. D’on va sortir l’altra furgoneta? Qui eren els altres? Per què les van aparcar així? Estarien furiosos perquè els hi haguéssim donat dades falses? I què en farien, de nosaltres? La por va apoderar-se de la saleta. Una noia es va posar a plorar mentre cridava atemorida: «Ai no, que ens mataran!! Ens mataran!!».

No vaig saber mai la fi de la història. Em vaig desvetllar espantat i amb el cor bategant a mil per hora, una mica perdut, i l’únic que se’m va acudir va ser apuntar el que acabava de somiar perquè no se m’oblidés…